Vaig néixer el desembre de 1973 a La Seu d’Urgell. Sóc andorrana. Després de llicenciar-me en ciències Econòmiques per la Universitat Pompeu Fabra vaig entrar a treballar en un banc i vaig dirigir la meva carrera professional cap al camp de les finances. L’any 2000 guanyava el Premi de Poesia de la Biblioteca Pública del Govern d’Andorra i l’accèssit al premi Grandalla convocat pel Cercle de les Arts i de les Lletres d’Andorra i publicava el meu primer llibre Com mesos de juny (Ed. del Diari d’Andorra, 2001). El seguia La temperatura d’uns llavis (Ed. del Diari d’Andorra, 2002). Uns anys més tard deixava la feina de gestora de patrimonis en l’entitat bancària on havia estat treballant més de vuit anys per dedicar-me a allò que ja feia de petita, escriure. Als primers llibres els han seguit Elegies del final conegut (Abadia Editors, 2005), On tot és vidre (Pagès, 2009) reconegut amb el Talent FNAC i La meva mare es preguntava per la mort (Pagès, 2012).
Escric per sobreviure, per no tornar-me boja. M’ajuda a entendre’m millor a mi i a la naturalesa humana.
Carn morta però fresca;
així no vaig decebre el deure.
Em menjava el temps amb cada hora que esperava que passés
i, amb el temps, la vida.
Aquest és un dels poemes de On tot és vidre i així em vaig sentir durant els anys que vaig fer una feina que poc tenia a veure amb els meus desassossecs interns. Si em pregunten, què és la poesia? m’agafo a una anècdota protagonitzada pre Louis Armstrobg quan a una entrevista un periodista li va preguntar : “Sr. Armstrong, què és el jazz?” i ell li va respondre: “Estimada, si ho ha de preguntar és que no ho sabrà mai”. Es meus poemes parlen de la quotidianitat, però no d’allò que es veu des de fora. De la soledat quotidiana, de la decepció quotidiana, de tenir ganes de fer alguna bestiesa i alegrar-te de no haver-la fet, de saber que mai la faràs i que hauràs de saber mantenir l’equilibri. I aquesta és una càrrega que pesa sobre tots. L’últim llibre es continua endinsant en els desequilibris interns, la bogeria que no mostrem de cares enfora, la intuïció sobre allò que queda de nosaltres i la pèrdua.
festivaldepoesiadelamediterrania 